Simbologia del temps Pasqual

El temps de Pasqual és un període de temps emmarcat dins de la liturgia cristiana que consta de 50 dies. Aquesta celebració comença el diumenge de Resurrecció, i s’acaba el diumenge de Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de les activitats d'evangelització, per això també se la coneix com la celebració de l'Esperit Sant. 

Els símbols més comuns per representar aquesta festivitat són els següents:

Pa i vi: Simbolitzaven la vida eterna, el cos i la sang de Jesús, que van ser oferts als seus deixebles a l’últim sopar, i que va voler que s’utilitzaren  com a part del sacrament de l’eucaristia. 

Ciri Pasqual: Simbolitza la llum dels pobles il·luminats per Crist. La lletra Alfa i Omega representa la primera l’última lletra de l’alfabet en grec, que simbolitza que Déu és el principi i el final.

El peix: La simbología d’aquest peix es representa amb l'acrònim significa Jesucrist, Fill de Déu, Salvador. L'ús del ichtus com a símbol secret va poder haver estat el següent: una persona dibuixava unes línies rectes i corbes a la sorra de forma aparentment aleatòria, de les quals una d'elles era un arc circular. Si una altra persona dibuixava més línies a terra i completava la figura, els dos sabrien que tots dos eren cristians.

Conill de la Pasqua: Simbolitza la fertilitat i la capacitat de l’Església per a reclutar nous seguidors de la paraula de Déu, a més a més és una figura representativa de l’arribada de la primavera, que es traduiex com l’arribada del bon temps, aquesta acció va lligada al regal d’ous de pascua, ja que el conill és el personatge encarregat de transportar-los. 

Els rams: Simbolitza la rebuda de Jesús per part del poble de Jerusalem, com a part de la benvolguda que encara avui dia es representa i escenifica en molts pobles.

L’ou de Pasqua: Simbolitza el principi d’una nova vida. Els cristians primitius de la Mesopotàmia van ser els primers en regalar aquests ous colorits rere els temps d'abstinència pasqual, en alguns països d’Europa simbolitzen l’alegria de la resurrecció i l’arribada d’una època de bonança. 

Foc: Simbolitza l’Esperit Sant ja que el foc crema l’escòria, purifica i dóna llum i calidesa, trets atribuïts a aquest personatge.

Anàlisi de la façana de la passió de la Sagrada Familia. 

La façana de la Passió és la façana que es troba al carrer de Sardanya, a la cara sud del temple de la Sagrada Família de Barcelona. La façana consta de tres portals d’entrada, dedicades a les virtuts teologals, la Caritat, l'Esperança i de la Fe, precedida d’un porxo amb sis columnes inclinades que prenen forma de construccions anatòmiques com ossos, que recorden la vida rere la mort. La façana està dividida en tres pissos on es representa la passió i la mort de Jesucrist.

La iniciació de la seva construcció data del 1954, on han sigut esculpides un seguit d’escultures de l’autor Josep Maria Subirachs, on es troben representades un conjunt d’escenes endreçades cronològicament. En el primer pis; el Sant Sopar, l’hort de Getsemaní, la traïció de Judes, la flagel·lació, la negació de sant Pere, l’ecce Homo i Jesús davant Pilat. Al segon pis; el centurió Longí, la Verònica i Simó Cireneu. Al tercer pis; els soldats es juguen les vestidures, la crucifixió  de Jesús i el seu enterrament. Aquestes escultures formen una visió austera i nua, representada a través de formes geomètriques amb un acabament en forma d’aresta, que reforcen la idea principal de la façana; la creació d’un espai tenebrós que arribés a transmetre la idea contraria al naixement, arribant a fer por a l’espectador, donant així una idea aproximada de l’infern.

Algunes de les escenes més destacades són: 

— El Sant Sopar. El Sant Sopar és el conjunt escultòric d'on parteix el fil narratiu d'aquesta façana. Jesucrist està d'esquena al observador, com si volgués destacar la importància dels dotze apòstols que assisteixen a l'última nit del profeta.

—El quadrat màgic. Amb aquests setze nombres poden fer-se tres-centes deu combinacions de sumes que donen sempre com a resultat 33, l'edat simbólica de Jesús quan va morir.

— La crucifixió. L'escena central i culminant d'aquesta façana és la de Jesús a la creu. A la dreta del crucificat hi ha la seva mare, Maria Magdalena i sant Joan. A l'altra banda hi trobem el crani d'Adam, l'entrada al sepulcre amb la pedra i la lluna.

¿Qué tienen en común las diferentes religiones del mundo?

La gran mayoría de religiones parten de la base de la existencia de uno o varios seres supremos, dioses omnipotentes como figura creadora del mundo cognoscible e incognoscible. Este Dios da respuesta a todas aquellas preguntas que el ser humano ha sido primitivamente incapaz de responder, ahogando así  la búsqueda intrínseca de los seres humanos por comprender todo aquello que nos rodea. Con este pretexto, Dios se impone como único fundador de todo aquello que nos rodea, haciendo así del ser humano un elemento inferior a él. Esta creencia en un ser superior despierta en el hombre una necesidad impetuosa de llevarse bien con su Dios creador mediante el cumplimiento de un seguido de pautas morales que debemos aplicar si queremos hallar “la vida eterna”. Este concepto se extiende a la totalidad de las religiones, expresada gracias a la existencia del “más allá” tras la muerte, siendo esta idea reflejada a través de la existencia de paraísos celestiales, ciudades prometidas, jardines prohibidos, reencarnaciones… que menosprecia la vida terrenal y justifica le redención del practicante, haciendo de nuestra estancia un mero tramite hacia lo desconocido. No obstante, para aquellos que decidan no seguir estas pautas les espera la antítesis de lo anterior, el infierno.

Estas pautas son un conjunto de prohibiciones, obligaciones, redenciones y castigos que vienen recogidas en un conjunto de escritos normalmente contemporáneos a la existencia de un primer embajador de Dios, un enviado especial que refleja la intencionalidad del todo poderoso y que remarca una clara división entre aquellos que decidan seguir su palabra y aquellos que no, convirtiendo estos últimos en blasfemos y herejes. Una especie de ser humano inferior que desmerece la vida en el paraíso prometido junto a su creador. Los elegidos —aquellos que decidan procesar la religión— en numerosos momentos de la historia se han visto obligados a emprender las llamadas “guerras santas”, una especie de purga llevada a cabo por tal de eliminar el mal de la tierra que conlleva el sacrificio del infiel, o en su defecto, no tener contacto con el pecador. 

Para hacer posible la perduración de la palabra de Dios expresada a través del “enviado” y recogida en las santas escrituras se crea un séquito de embajadores, así como profetas, pastores, ministros de Dios y guías espirituales que remarcan los valores de la religión y recuerdan las normas que el rebaño debe seguir al pie de la letra por tal de alcanzar la vida eterna. Una vez más una tercera división entre el pueblo que antes permanecía igualado en cuanto a poder y libertad.

Como conclusión a la segunda pregunta de este trabajo: “Que piensas de las religiones y que crees que pueden aportar a la sociedad”, y tras la exposición de las anteriores similitudes entre las religiones del mundo, pienso que estas, primitivamente han intentado dar una explicación a todos aquellos fenómenos que por entonces el ser humano era incapaz de comprender por falta de medios para el conocimiento de los mismos.

Aplicando la anterior pregunta a la sociedad actual, pienso que las religiones inducen un seguido de esquemas mentales a través de la palabra sagrada, que modela la conducta de aquellos que la deciden practicar. Una conducta mayoritariamente positiva, pero que a su vez introduce un seguido de opiniones propias de una mente contemporánea a las santas escrituras, y que por lo tanto son acertadamente tildadas de primitivas y arcaicas. Hecho “comprensible” si tenemos en cuenta la datación de estas escrituras, que han permanecido intactas e incolumnes a la evolución de la sociedad desde hace más de 5.000 años (2.000 si hablamos del cristianismo). Este hecho hace involucionar e incluso retroceder a la totalidad del conjunto de seres que intentan convivir en una misma sociedad, dividiendo, discriminando, menospreciando, marginando, silenciando e intentado erradicar a numerosos colectivos de personas ajenas a la religión en cuestión por motivaciones ideológicas, por no hablar de las sangrientas cuestiones históricas, donde inmemorialmente las religiones del mundo se han cerciorado de imposibilitar el cambio por beneficio propio o de terceros a fin de mantener su estabilidad en la cima, acciones propias de uno de los colectivos, si no el más poderoso e influyente del mundo. Motor principal del ideario colectivo. 

Que puede aportar la religión durante la crisis por el SARS-Cov-2 

El conjunto de religiones provoca una serie de cambios en aquel que las practica y en aquellos que lo rodean.

Las personas creyentes obtienen ciertos beneficios de sus religiones, ya que les proporciona un salvo conducto por el cual canalizar numerosas situaciones de la vida cotidiana desagradables, frustrantes o incomprendidas por el ser humano.  

Concretamente, en esta epidemia que asola al conjunto de la población mundial, las personas creyentes tienden a ser más comprensivas, felices, pacientes, altruistas, agradecidas i optimistas que aquellas que no lo son, ya que la religión construye una serie de estructuras cognitivas que les permiten lidiar de una forma más hedonista las diferentes situaciones traumáticas a las cuales el ser humanos se expone a lo largo de su existencia. Estas personas a su vez se encuentran arropadas por un gran apoyo moral y psicológico que les brinda la creencia en una próxima vida repleta de felicidad que se les será proporcionada si estos se comportan como Dios espera de ellos. Esto hace que se armen de serenidad, determinación y valor ante la adversidad, así como la enfermedad o la muerte de los mismos.

Es por ello, que en mi opinión los creyentes tienen una serie de ventajas morales en la forma de vivir la vida que les diferencia de los agnósticos.

CARNESTOLTES 

Etimologicament la paraula té origen dins la llengua italiana, fent referència a l’acomiadament de la carn durant els 40 dies següents a aquesta festivitat, on els cristians evitaven menjar cran vermella.

El carnastoltes és una festa internacional celebrada en molts paissos de tradició cristiana, majoritariament en el continent europeu i americà. Aquesta festa es celebra set setmana després de la primera lluna plena, passat el solstici d’hivern i rere la primera lluna plena de l’equinocci de primavera. És per tant una celebració pertanyent al cicle de la quaresma i que té una duració de tres dies.

El carnastoltes és una festivitat originariament pagana que data de l’Edat Mitja a Espanya. En l’antiguitat de la societat rural, majoritàriament cristiana es celebrava el carnastoltes com un lapse de permissivitat oposat a la repressió litúrgica i el sacrifici pròpi de la quaresma.

Els dos personatges representants del carnastoltes i la quaresme són el rei carnasoltes, d’aspecte gras, bevedor i esbojarrat, i la Vella quaresma de set cames.

Avui dia de carnaval es sinònim de disfresses, grups que canten coples i ballen cançons alegres, rues I festes als carrers.

LA QUARESMA 

La quaresma és el príode de quarante dies que el calendari litúrgic cristià essenyala per preparar-se per a la Setmana Santa, i que comença el dimecres de cendra i acaba el diumenge de pasqua.

L’objectiu de la quaresma és establir un període de reflexió i penitència en què els Cristians tinen un temps per a preparar-se per a la celebració de la Pasqua practicant el dejuni i l’abstinència, considerant aquest acte com un mitjà d’apropament i identificació amb el petiment de Crist durant la Passió. 

Tradicionalment durant aqusta festivitat els Cristians erradicaven la ingesta de productes càrnics i ous i la concentraven majoritàriment a la sortida i la posta del sol, actualment es limita aquesta redempció al dia dimercres de cendre i el diverndres sant.

Al païssos de parla catalana la quaresma es representa gràficament per mitjà d’una dona vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura la festivitat i que a mesura que va passant es van arrencant, a més a més, se la representa amb un bacallá al braç representant el seu dejuni càrnic.

QUÉ ENS FA POR ?

La industria del cinema s’ajuda d’un seguit d’estratègies per a crear una pel·lícula que realment aconsegueixi sorprendre’ns i creï una esfera de terror que sadolli les nostres necessitats. Entre aquestes estratègies trobem les següents característiques:

➤  Percepció sonora: els efectes sonors són un dels elements més importants per construir un entorn de tensió, els cops de so generats pels crits, cops secs o bandes sonores que operen en frequències sonores per sota de 20Hz conegudes com a infrasons que generen sensacions incòmodes que el nostre cervell processa com a senyals d’alerta.

➤  Visió subjectiva: on se situa la càmara a l'altura de la vista del personatge situant a l'espectador com a primera persona de l’acció per fer-li creure que realment està dins de l’escena. 

➤ Filtres de color: normalment Colors foscosc que imposibiliten el reconeixament de l’objecte o persona i gernera desconfiança a l’espectasor, a les escenes de més tensió s'introdueixen filtres e Colors balvosos i blauencs per a donar dramatisme a l'escena i vermells per a resaltar moment de màxima tensió 

➤  Ús d’espais en negatiu: on apreix reflecit al espai més llunyà i desenocat la verdadera acció de l’escena 

A la nostra vida en general ens fa por la mort I el dolor físic I mental causat molts cops per la pèrdua de persones properes i familiars. Aquests fets sentimentalment ens indiquen una desconfiança i desencis per el desconegut, per allò que encara no sabem com serà. 

Les pel·lícules de por s’aprofiten d’aquest buit de coneixament per jugar amb els nostres sentiments i crear un univers paral·lel en el qual el nostre cervell s’introdueix, es per tant poc sispitós que els temes més representatius d’aquest gènere estiguin relacionats amb la mort I els successos que aquest fet provoca en l’esser humà, la ressusitació de l’ànima, el més enllà, els esperits. Una característica primària heretada del nostres avantpassats més primitius i que la indústria del cinema  aprofita és la latència i l’impuls per esbrinar i desvetllar tot allò que no podem comprendre, es per això que algunes persones i protagonistes sempre volen resoldre els successos inexplicables i metafísics

ARTÍCULO DE OPINIÓN SOBRE LA EUTANASIA. 

LA VIDA ES UN DERECHO, NO UNA OBLIGACIÓN.  

La Eutanasia es según la Organización Mundial de la Salud (OMS) aquella acción del médico que provoca deliberadamente la muerte del paciente.

En Espanya se ha puesto sobre la mesa del Congreso de los Diputados una propuesta de ley que pretende modificar el Código Penal para que los profesionales sanitarios implicados en el proceso de muerte del paciente a través del método de la eutanasia no sean procesados por homicidio simple, doloso o asesinato por concurrencia de precio, recompensa o promesa con penas máximas de 25 años de condena. 

La eutanasia no debe confudirse con el suicidio asistido, ya que estos dos términos corresponden a actos distintos que obtienen una diversa consideración en mi posterior artículo de opinión. 

El suicidio asistido trata de proporcionar los medios necesarios para la muerte del paciente sin la intervención en el acto de personal sanitario. 

En mi opinión, la eutanasia debería ser un derecho recogido tras la primera petición del mismo derecho en la Constitución española para todo ciudadano  Espanyol que esté en pleno uso de sus capacidades mentales, requisito fundamental por tal de asegurar de manera libre, personal e inequívoca su derecho a la muerte digna, segura e indolora, características sin las cuales no concebiría la aplicación de este método. 

Sin embargo, no estoy a favor del suicidio asistido, en el qual se prescinde de la ejecución por parte de profesinoales del ámbito sanitario, ya que este ejerce un control en la dispensión y la aplicación del farmaco subministrado al paciente que posibilita llevar a cabo la acción, evitando así la creación de mercados secundarios exentos de control estatal, errores en el proceso o resultados adversos incompatibles con la idea central del texto; inducir una muerte digna, segura e indolora a cualquier ciudadano espanyol en su mayoría de edad y en pleno uso de sus capacidades mentales que así lo requiera indistintamente de su situación clínica o personal.